El documental d’assaig Pertinença i el treball interactiu Una experiència estètica han assolit un nou premi.
Selecció Oficial en el Festival Internacional Films Infest de Mallorca.
Recomanable accedir al “Manifest per l’estímul al creixement del cinema d’autor”.
“Intima Lente / Intimate Lens Ethnographic Film Festival”
El joc interactiu titulat “Una experiència estètica”, que just hem finalitzat, ha estat seleccionat al festival italià.
El que personalment defineixo com a documental d’assaig (Una experiència estètica), comparteix un indicador comú amb l’etnografia. Es tracta de crear en determinades escenes l’oportunitat cinematogràfica perquè els protagonistes descriguin la realitat des del seu punt de vista, amb l’expressió complementària del realitzador com a observador extern.
El tractament visual se’ns revela com un intent de recobrar la subjectivitat de la mirada sobre el paisatge. El paisatge no és un tema per si mateix, sinó el resultat d’una experiència. Una recerca a l’ànima del territori.
La distribució en set actes s’ha determinat pel color negre i el color blanc com a principi i fi. Del negre de la foscor a l’antagònic color blanc de la llum. Els colors primaris de la pintura, el groc, el vermell i el blau i els seus complementaris, regulen el desenvolupament central de la narració. De forma seqüencial les gammes dels colors s’agermanen amb notes musicals per compondre una escala relacionada de sensacions auditives.
Generalment, els processos de construcció parteixen de la raó ordenadora per obtenir idees que determinaran les accions posteriors, és a dir, que es reflexiona, es tenen idees i es posen en marxa. El projecte s’ha desenvolupat tragirant el procediment. Aquest film no s’ha iniciat amb la convenció de tenir una base narrativa prèvia, sinó que ha partit d’una primera acció d’enregistrament, la qual ha generat idees i/o emocions per continuar enregistrant, fins a topar amb l’última pressa no generativa de quelcom més.
L’únic camp on s’han deliberat determinades accions prèvies ha estat en el context estètic en determinar les solucions estilístiques, formals i mecàniques que configurarien el relat final.
Un altre factor rellevant ha consistit a desapropiar-se del calendari regulador de la realització. S’ha exclòs un dels condicionaments més autoritaris que regula tota producció audiovisual, mitjançant obligacions d’assoliment i lliurament per hores i dies. Allunyar-nos de l’activitat professionalitzadora ens fa més lliures per poder recórrer el camí de la pròpia recerca.
Tres anys després de l’inici del procés, i en plena escriptura d’aquestes reflexions, podem determinar que la tasca del documental ha està regida per la senzilla premissa d’obtenir de l’observació de les petites coses aquells referents identitaris que ens ajuden a confirmar la vida.
L’acompliment d’aquesta observació sobre la quotidianitat es pot significar en funció de diversos processos de recerca desenvolupats per les accions de mirar, copsar, interioritzar, transformar i expressar.
El documental s’ha desenvolupat com un treball en progrés. Parlem d’una obra oberta, que manté el seu principal interès en les experiències derivades del propi recorregut creatiu i que, per definició, ha esdevingut sense premeditar la seva finalització. El documental com a obra en marxa està lligat a la realitat immediata i s’ha nodrit d’una sèrie de processos oberts i de les seves infinites manifestacions.
Tot són processos d’un sol procés.
És important la influència que exerceix el context en l’aprehensió dels significats. Així, cal considerar els contextos socials en la mesura que l’enunciació és interpretada en funció d’uns determinats valors culturals. L’escriptura d’aquestes reflexions relacionades amb l’enunciació del documental Perseverança ens poden oferir certes claus de lectura que ens serveixin per poder plantejar qüestions bàsiques sobre la naturalesa de la certitud o la variabilitat de la interpretació.
El documental sorgeix de les necessitats de reflectir un procés d’observació i un acostament a la vida amb l’objecte de generar una reflexió personal deslligada de qualsevol exigència externa.
Aquest text, com a testimoni documental, forma part de la pròpia realització i ajuda a comprendre el procés creatiu i la singularitat que envolta la seva producció. Poder compartir el desenvolupament del procés resulta tan interessant com la realització audiovisual del propi documental.
Hem de deixar clar que l’escriptura d’aquestes reflexions es va iniciar en finalitzar el muntatge de la pel·lícula amb l’objecte d’evitar en la mesura del possible les influències de la raó sobre el procés creatiu. En canvi, el documental i el text de les reflexions s’agermanen per ser presentats conjuntament, imatge i paraula, dos codis regulats de forma diferencial a l’acompliment d’una funció.
És difícil conèixer en quina mesura el propi documental representa el que les paraules d’aquest bloc de notes volen abastar. El que podem confirmar és que els dos àmbits expressius exerceixen una influència mútua, tot creant un context per a la seva comprensió i disposant d’un marc interpretatiu per estimular el diàleg sobre el seu contingut.
El que m’interessa del procés de treball és l’actitud de recerca per trobar o descobrir. Concedeixo a la realitat la possibilitat esporàdica de poder fixar l’àncora per continuar navegant un món inexplorat. Agafar, atrapar al vol; es tracta de la particular projecció del món que es manifesta en la realitat natural, de manera que nosaltres copsem com a prova d’una certificació vital.
El documental com a resultat final vol mostrar i parlar de les coses amb la intenció que l’obra audiovisual obtinguda produeixi realitat en si mateix, perquè, sobretot, és una cosa. Es tracta, volem dir, d’apreciar una realitat diferent, autònoma, independent, tancada en si mateixa.
Segons es va construint la pel·lícula, aquesta s’autodetermina gradualment del món real en el qual ens desenvolupem, es distancia del món de la realitat tangible i contingent en què transcorre la vida quotidiana.
Aquesta apreciació dependrà del context lectiu on s’ubica l’espectador i/o, tanmateix, potser del coneixement d’aquestes reflexions i les seves motivacions.
Copsar el món extern, allò que es presenta als sentits per transformar el que rebem en una nova realitat. Aquesta inquietud ja és palesa al propi documental.
Puc recordar una escena al taller de treball dels germans de Palau, on l’acció va esdevenir en no fer res de forma específica, amb l’objecte de poder mostrar la recerca d’un estat anímic anterior a l’elaboració pictòrica. El registre es va aplicar mitjançant un determinat moviment i una determinada cadència que desplaça amb discreció la càmera de dreta a esquerra, amb la intenció de deixar de traçar un espai per sumir-se en el temps. Es tracta d’enregistrar el fluir del temps precedent, al sorgiment de l’impuls creatiu, necessari per a una nova construcció.
És aquí on la contigüitat de l’objecte copsat i l’aparell de registre s’agermanen amb una íntima complicitat que arriba fins i tot durant la reproducció expositiva, on el referent es converteix en una entitat físicament present. Potser, el temps no passa, potser som nosaltres els que ens endinsem en el devenir del temps.
Ens podem preguntar: quina és la forma del temps? El que sí que sabem és que en el temps passen coses, perquè aquestes es transformen en el seu recorregut dins del temps. És aquesta transformació, els petits esdeveniments que transformen la matèria, l’objecte manifest sense premeditació del nostre esguard i del seu registre.
Certa convenció cinematogràfica planteja que, si no es vol perjudicar la pel·lícula, totes les imatges han de fer progressar l’acció. A Perseverança, la imatge del paisatge com a objecte dins l’activitat del marc respon a l’acció de mirar, una acció íntima i expressada modestament.
En el nostre treball donem forma al que cerquem en el camí de l’observació. Consisteix a ser receptor i transformador expressiu. En el fons, donem forma al que rebem.
L’objecte harmònic és a l’univers, només el manifestem mitjançant la delimitació d’un marc, i alguna cosa més, com pot ser el seu referent temporal.
Interioritzem l’experiència perceptiva quan mirem per adonar-nos del que hi veiem.
Podem percebre, per exemple, el flux de l’aigua d’un rec, reflectint els feixos de llum del sol que s’esmicolen entre les fulles d’un arbre que mou el vent. Fer visibles les coses depèn de posar de manifest les connexions que esdevenen entre aquestes, ressaltar el que té lloc entre dues coses que es troben. És el peix el que ens fa veure el riu. Les connexions d’unes coses amb unes altres poden revelar-nos noves relacions amb el món. Quan ens adonem dels valors expressius de les coses, la percepció estètica esdevé. (més…)
Per introduir aquest apartat és adient definir abans el que entenc per cinematografia: “El caràcter constitutiu del cinema es fonamenta en impressions sensorials transformades mitjançant la restauració del moviment en la seva descripció de l’espai i en la restauració del temps.”
No hi ha res més instrumentalitzador en el procés de construcció audiovisual que el propi muntatge. És la contradicció que posseeix determinada cinematografia en la seva recerca objectiva de la realitat, l’edició és una manipulació instrumental que només pot oferir una construcció artificial de la realitat. No es pot oferir verisme partint d’accions imitadores perquè ens aboca a l’engany. (més…)
Transformar i expressar constitueixen l’acció creativa per convertir-se en l’exterioritat del nostre espai interior. Hi ha afectes i abstraccions ideades en el pensament que reclamen l’acció de transformar allò mental en físic per exterioritzar-ho mitjançant una materialitat que es configura en l’obra.
Donar forma a la idea o l’emoció cercada, potser això és tot.
El món interior es nodreix també de la realitat sensible per manifestar-se de forma autònoma i independent. L’espontaneïtat originària d’aquesta manifestació exigeix allunyar-nos del simple calc de les aparences externes. Però, tanmateix, de vegades també s’ha de contenir un excessiu protagonisme subjectiu del món mental de l’artífex. No es pretén afirmar la realitat reproduint el seu aspecte, ni tampoc la restitució d’una il·lusió perfecta del món exterior. Es pretén construir realitats versemblants allunyades de la representació única de la realitat natural. Aconseguir-ho amb la menor interposició possible d’artificis és una qüestió d’aprenentatge i exigència personals.
Res ha de ser aparent, s’ha de copsar la imatge presa en el seu fluir. No es tracta de dotar d’expressió les coses, sinó més aviat extreure-la, cercar-la en l’espai i el temps, en el moment oportú fins descobrir la seva manifestació sensible.
L’objecte és l’obra com a construcció d’una realitat, que es vol allunyar del concepte de representació, el qual pretén sempre fer present quelcom absent, tot substituint o reproduint. Hem de transcendir la representació perquè ens condiciona la lectura i l’apreciació de les coses en la seva dimensió originària. Ens hem d’alliberar del referent reproduït per poder percebre la construcció d’una realitat autònoma. Desvetllar el que és obvi mitjançant l’exercici de l’expressió. En l’afer cinematogràfic hi ha diverses matèries expressives que són difícils de conjugar per acabar acceptant només l’obtenció d’un realisme d’aparences.
Aquest repte de l’exercici de l’expressió ja es manifestava des dels antics tallistes africans o escultors xinesos, que dedicaven molt temps a estudiar la peça bruta abans de decidir-se a donar-li forma. No miren d’imposar una forma determinada, sinó de descobrir-ne les característiques estructurals, i observen els dissenys inherents al propi material per poder cercar la forma oculta en l’interior de la matèria. Copsar la forma com a expressió del contingut. Els elements de la natura que constitueixen el paisatge, incloent-hi l’ésser humà, són manifestacions de forces i pautes interiors que poden romandre ocultes fins a ser desvetllades per circumstàncies afortunades o per l’acció creativa d’una voluntat que no s’imposa sobre la naturalesa de les coses, sinó a través d’un exercici d’empatia.
És necessari sentir certa afecció o emotivitat per poder dimensionar el misteri de les coses senzilles de l’àmbit quotidià. La ritualització artística s’aplica per retenir o capturar aquesta poètica.
En l’última seqüència de Perseverança ens allunyem de certa sensibilitat realista per endinsar-nos plenament en la naturalesa simbòlica del film.
És paradoxal que l’última imatge del film, i única imatge elaborada, el nom de la qual no puc nomenar per no desvetllar l’imprevisible, presenti una representació.
La dimensió essencial de la proposta va més enllà de qualsevol creença o coneixement per apropar-nos al suggeriment del misteri, que reivindica no el que pot representar, sinó el que és: la materialitat del propi misteri.
Sense voler que sigui una certitud, potser, només l’acció simbòlica possibilita l’afirmació de la vida.