Transformar i expressar constitueixen l’acció creativa per convertir-se en l’exterioritat del nostre espai interior. Hi ha afectes i abstraccions ideades en el pensament que reclamen l’acció de transformar allò mental en físic per exterioritzar-ho mitjançant una materialitat que es configura en l’obra.
Donar forma a la idea o l’emoció cercada, potser això és tot.
El món interior es nodreix també de la realitat sensible per manifestar-se de forma autònoma i independent. L’espontaneïtat originària d’aquesta manifestació exigeix allunyar-nos del simple calc de les aparences externes. Però, tanmateix, de vegades també s’ha de contenir un excessiu protagonisme subjectiu del món mental de l’artífex. No es pretén afirmar la realitat reproduint el seu aspecte, ni tampoc la restitució d’una il·lusió perfecta del món exterior. Es pretén construir realitats versemblants allunyades de la representació única de la realitat natural. Aconseguir-ho amb la menor interposició possible d’artificis és una qüestió d’aprenentatge i exigència personals.
Res ha de ser aparent, s’ha de copsar la imatge presa en el seu fluir. No es tracta de dotar d’expressió les coses, sinó més aviat extreure-la, cercar-la en l’espai i el temps, en el moment oportú fins descobrir la seva manifestació sensible.
L’objecte és l’obra com a construcció d’una realitat, que es vol allunyar del concepte de representació, el qual pretén sempre fer present quelcom absent, tot substituint o reproduint. Hem de transcendir la representació perquè ens condiciona la lectura i l’apreciació de les coses en la seva dimensió originària. Ens hem d’alliberar del referent reproduït per poder percebre la construcció d’una realitat autònoma. Desvetllar el que és obvi mitjançant l’exercici de l’expressió. En l’afer cinematogràfic hi ha diverses matèries expressives que són difícils de conjugar per acabar acceptant només l’obtenció d’un realisme d’aparences.
Aquest repte de l’exercici de l’expressió ja es manifestava des dels antics tallistes africans o escultors xinesos, que dedicaven molt temps a estudiar la peça bruta abans de decidir-se a donar-li forma. No miren d’imposar una forma determinada, sinó de descobrir-ne les característiques estructurals, i observen els dissenys inherents al propi material per poder cercar la forma oculta en l’interior de la matèria. Copsar la forma com a expressió del contingut. Els elements de la natura que constitueixen el paisatge, incloent-hi l’ésser humà, són manifestacions de forces i pautes interiors que poden romandre ocultes fins a ser desvetllades per circumstàncies afortunades o per l’acció creativa d’una voluntat que no s’imposa sobre la naturalesa de les coses, sinó a través d’un exercici d’empatia.
És necessari sentir certa afecció o emotivitat per poder dimensionar el misteri de les coses senzilles de l’àmbit quotidià. La ritualització artística s’aplica per retenir o capturar aquesta poètica.
En l’última seqüència de Perseverança ens allunyem de certa sensibilitat realista per endinsar-nos plenament en la naturalesa simbòlica del film.
És paradoxal que l’última imatge del film, i única imatge elaborada, el nom de la qual no puc nomenar per no desvetllar l’imprevisible, presenti una representació.
La dimensió essencial de la proposta va més enllà de qualsevol creença o coneixement per apropar-nos al suggeriment del misteri, que reivindica no el que pot representar, sinó el que és: la materialitat del propi misteri.
Sense voler que sigui una certitud, potser, només l’acció simbòlica possibilita l’afirmació de la vida.