Interioritzem l’experiència perceptiva quan mirem per adonar-nos del que hi veiem.
Podem percebre, per exemple, el flux de l’aigua d’un rec, reflectint els feixos de llum del sol que s’esmicolen entre les fulles d’un arbre que mou el vent. Fer visibles les coses depèn de posar de manifest les connexions que esdevenen entre aquestes, ressaltar el que té lloc entre dues coses que es troben. És el peix el que ens fa veure el riu. Les connexions d’unes coses amb unes altres poden revelar-nos noves relacions amb el món. Quan ens adonem dels valors expressius de les coses, la percepció estètica esdevé.
En essència, tot el que succeeix en l’observació del món és l’esdevenir. Es tracta d’un mateix significat que s’hi manifesta amb multitud de formes i relacions diferents.
La natura com a element equilibrant manifesta a la vegada el sentit efímer de l’aparença quotidiana i la unitat de les coses relacionades per la seva pròpia finitud.
Cercar en la realitat aquestes manifestacions implica participar d’allò que és comú en l’esdevenir. Formar part del fluir, interrelacionar-se amb els moviments o ritmes de la naturalesa de les coses. La manera d’assolir l’enquadrament més reeixit exigeix concordança amb l’entorn, correlació i sinergia. Es tracta de connectar les pulsions internes com el propi batement de l’observador amb els ritmes de l’entorn.
La realització em va fer adonar de la utilització específica d’un enquadrament que puc denominar “pla umbilical”. En el moment d’enregistrar determinat esdevenir recolzo la càmera a prop del melic, tot cercant la sinergia necessària per poder alternar la pròpia respiració amb els ritmes externs que manifesten les coses.
Aquest procés d’identificació amb l’esdevenir del paisatge fa prevaler determinats senyals que regulen el protagonisme de l’enquadrament amb la composició. En el treball de camp podem observar diversos indicis, com allò periòdic en la seva manifestació a intervals de temps determinats, o la cadència amb la freqüència regular de repeticions de moviments o sons, així com l’alternança amb la combinatòria o disposició de formes.
És l’alternança, precisament, la que regula rítmicament la pròpia respiració mitjançant la inhalació i l’exhalació. És com un ritme orgànic amb alternança de dos pols. La pròpia respiració es fonamenta en les lleis de la polaritat, entesa com complementarietat, no pas com a contraris que s’exclouen mútuament.
En la realitat sensible podem observar multitud de manifestacions regulades per la polaritat amb les seves interrelacions de moviments. Un món dels contrapunts que s’alternen en allò intern i allò extern, com el conscient i l’inconscient, com el somni i la vigília, com la polaritat del dia i la nit.
El documental mateix s’inicia en el color negre de la foscor fins a la recerca de la llum amb el color blanc, el pol negre depèn del pol blanc, i viceversa, com la inhalació i l’exhalació. El mateix procés de construcció del documental no es pot entendre sense la divisió en subjecte i objecte, en reconeixedor i reconegut, etc.
Aquest plantejament és una via d’aproximació a la consideració de la nostra pròpia polaritat. El caràcter de la nostra percepció és bipolar, no ens és possible veure les dues cares d’una medalla, si no és de forma alterna. Com tampoc és possible veure simultàniament la figura i el fons, ja que focalitzem l’atenció sobre un objecte destacant-lo de la resta, tant en percepcions visuals com auditives. Dos aspectes d’una mateixa realitat que nosaltres només podem contemplar successivament.
En quina mesura la nostra concepció del temps i l’espai és el resultat de la nostra restricció perceptiva? Estem condicionats a la polaritat de la nostra consciència, que experimentem subjectivament en l’alternança de dos estats.
La interdependència dels dos pols diferencials que són percebuts successivament ens dificulta poder apreciar que formen part d’una unitat. Femení i masculí, vida i mort, el més i el menys, el sol i la lluna.
La filosofia ens descriu la unitat com “qualitat d’allò que és un tot format de parts concordants”. Una unitat formada per dualitats que es complementen entre si. Adonar-nos de la unitat darrere les dualitats exigeix interioritzar l’experiència perceptiva. No podem interioritzar si no aprenem a mirar.
El conseqüent compromís que podem exercir davant del principi de la unitat és procurar crear una correspondència amb vista a un resultat integrat i harmònic. Es tracta, també, de distribuir i ordenar les parts d’un tot per generar la pròpia unitat orgànica de l’obra.
Presentar quelcom relacionat amb aquestes observacions és complex perquè depèn també dels factors connotatius de la nostra pròpia cultura, que ens indueix a establir unes associacions i projeccions particulars. És important apropar-se a l’objectivitat de la dimensió denotativa dels esdeveniments enfront dels elements subjectius i connotatius. Això no obstant, no voldria oblidar que aquestes paraules, més que un mitjà d’enteniment, volen ser un mitjà de reflexió.