No sóc un creador emergent, però sí resistent.
El futur documental d’assaig Coneixença clourà la trilogia composta pel primer llargmetratge, Perseverança, i el recentment finalitzat film transmèdia titulat Pertinença.
Les pel·lícules esmentades és desenvolupen dins del context genèric de la natura. El primer treball se circumscriu a l’àmbit de la pintura; el segon, al de la poesia i l’estètica, i aquest nou projecte, Coneixença, té per objectiu considerar la música i l’aprenentatge autònom.
Podem observar en els noms dels films, entre altres lligams, l’ús de la ç, anomenada “ce trencada” en l’alfabet català. Aquest caràcter, isolat, l’interpreto com un símbol gràfic marginat per la seva disposició en el teclat, rodejat de signes de puntuació i fletxes diversos, que habitualment es prem amb el dit menuell de la mà dreta. La lletra, en llengües com l’anglès, és exclosa dels teclats i, per tant, dels llenguatges de programació relacionats amb la comunicació digital. Per aquest motiu, els mots configurats amb la ç queden al marge dels àmbits de cerca dominants.
Per l’observació d’aquesta introducció, es pot deduir el meu compromís ineludible amb la llengua materna i l’interès per explorar aquelles manifestacions de la vida que s’estableixen fora dels criteris, gustos o preferències predominants de la nostra societat. Així doncs, prenc posicions conscients de treballar molt allunyat de certes convencions i en contraposició al significat de l’anglicisme mainstream, corrent principal.
Treballo a l’altre costat de la frontera, allà on finalitzen els camins cartografiats del pensament dominant. Des del límit del marge on sobrevisc es poden veure, a l’altre costat, algunes escletxes custodiades pels vigilants dels distingits. Són grups gregaris d’elitisme intel·lectual, polític o social, que ofereixen salconduits per formar part del discurs hegemònic.
D’aquest territori excloent se’n beneficien els qui alimenten les audiències necessitades d’entreteniment, així com unes minories selectes que menyspreen les majories consumistes, idolatrant al mateix temps els autors contestataris que també combreguen cínicament amb els mecanismes de la mercantilització de la cultura.
Acceptar el beneplàcit del pensament dominant requereix renunciar a l’autonomia del pensament crític i a l’honestedat personal. Però no renunciar-hi, quedant-se al marge de l’esmentat pensament, implica el risc de ser ignorat en el que podem anomenar el silenci de la indiferència.
Aquestes reflexions estan influenciades per un principi idealista, que, probablement, en el marc de la realitat actual, és ple d’ingenuïtat: tota obra hauria de poder valer-se per si mateixa, al marge de la identitat emfatitzada dels seus artífexs i de tota idealització que en faci el mercantilisme o retòrica exterior que pretengui legitimar-la.
Hi ha un deure que els espectadors deixin de menystenir la seva sensibilitat i facin valer el propi pensament crític per protegir-se de tota influència aliena que intoxiqui l’apreciació personal. És clar que aquesta actitud exigeix un esforç d’autonomia reflexiva molt allunyat de la immediatesa que ofereix l’opinió orquestrada de les idees hegemòniques.
La cultura no es pot preservar si els seu receptors no assumim també la responsabilitat que ens pertoca com a depositaris de les obres.
Així mateix, sorgeix un altre aspecte que amplifica la responsabilitat del conjunt dels destinataris o espectadors possibles de les obres. Es tracta de la gran influència col·lectiva que exerceixen sobre la producció un tipus de continguts el consum dels quals no requereix gaire esforç. L’individu participatiu d’aquests continguts genera una dominant tipologia d’audiència que condiciona la creació de noves alternatives a les convencions preestablertes.
Davant el creixement exponencial de la mercantilització de tot, des d’alguns àmbits s’hauria d’invertir l’actual cercle viciós en què la demanda determina el producte. Potser és l’hora d’assumir que, a llarg termini, productes més exigents en la qualitat de l’experiència cultural podrien participar en la configuració d’una nova ciutadania, més crítica i respectuosa amb si mateixa.
Si volem prosseguir en el món, potser primer l’haurem de millorar.