Certa convenció cinematogràfica planteja que, si no es vol perjudicar la pel·lícula, totes les imatges han de fer progressar l’acció. A Perseverança, la imatge del paisatge com a objecte dins l’activitat del marc respon a l’acció de mirar, una acció íntima i expressada modestament.
En el nostre treball donem forma al que cerquem en el camí de l’observació. Consisteix a ser receptor i transformador expressiu. En el fons, donem forma al que rebem.
L’objecte harmònic és a l’univers, només el manifestem mitjançant la delimitació d’un marc, i alguna cosa més, com pot ser el seu referent temporal.
No es tracta de captar la persistència de l’instant, és més aviat enquadrar l’espai en el pla per expressar el temps en la seva dimensió transformadora o, des d’un altre punt de vista, captar els fets que el temps diversifica.
El món que volem reflectir en la posada en quadre és un món subtil, on el que és permanent és el canvi sobre si mateix. Observar l’evanescència de les coses, el trànsit d’un estat a un altre, tot està en moviment. Si s’espera el temps suficient, tot canvia.
El procediment de treball de Perseverança ens ofereix l’oportunitat de desxifrar continguts en les petites coses que mirem per poder arribar en la mesura del possible al seu sentit íntim. Per això, hem de preservar en la mesura del possible un registre de la vida real no escenificada i fonamentada en les coses senzilles que la naturalesa de les coses manifesta.
El procés del treball no parteix d’un significat predeterminat al qual volem donar forma mitjançant una construcció intencionada d’uns significants específics, sinó que, contràriament, cerquem uns espais que en si mateixos són portadors d’una pluralitat d’enunciats i seguidament interactuem per descobrir relacions entre els elements que es manifesten fins a cercar determinats significats com, per exemple, el “trànsit de la forma i la seva relació amb el temps”, com a principi de canvi.
Amb l’objecte d’acotar l’ambigüitat, en determinades situacions una veu en off, aliena a la dels protagonistes, participa per orientar el context de l’escena com, per exemple: “Mirar… i cercar el suggeriment de les formes, copsar l’expressió de les coses…, trobar relacions fins a sentir el misteri.”
Sense l’atenció necessària allò perceptible no es manifesta. La qüestió no és fer visible l’invisible, es tracta de veure el que és visible, inclosos els fenòmens auditius. Hem de poder focalitzar l’atenció en els aspectes realment observables i en un altre vessant protegir-nos dels excessos de la subjectivitat.
La curiositat desperta l’interès, ens pot ajudar a atendre allò que passa, l’aparent i el real. És la manera d’endinsar-nos per damunt de la forma fugissera cap a l’essència de les coses, cap a la cosa en si. Certes experiències han ocasionat la connexió amb àmbits que pertanyen a la pròpia infantesa. S’han generat restitucions de les primeres experiències vitals davant la natura. Intueixo que la pròpia infantesa és on s’ancoren les forces que avui encara ens dinamitzen per cercar quelcom amb el fet de mirar. Hi ha motivacions que el que pretenen és la restauració d’una primera essència extraviada en l’experiència del temps.
El que hi ha possiblement en el fons d’aquestes paraules, i en certa mesura també en la tasca del documental, és l’afany de restaurar la vivència primigènia de mirar el món. Com quan érem infants i sota els efectes de l’esbalaïment fèiem els primers descobriments sobre la vida.
Potser tot es redueix a la restauració de les imatges plaents d’aquell espai màgic de la innocència. La presència d’aquells nexes són encara avui la certitud de ser i de la necessitat d’un poder ser-hi amb les coses.
Crec que la primera manifestació cultural, abans i tot que el sorgiment del llenguatge o l’art, va esdevenir en l’acció de compartir la mirada. Algú dins la comunitat va assenyalar per primera vegada la manifestació d’alguna cosa que havia passat inadvertit fins llavors. Va fer visibles les coses per descobrir noves relacions. La creativitat sorgeix quan la mirada ens revela quelcom, quan es nodreix de la renovació d’una manera de mirar.
En l’àmbit cinematogràfic contemporani s’ha de plantejar alguna cosa més que reflectir la realitat o la fantasia, potser s’hauria de restaurar la mirada personal i sincera de l’artífex sobre el món. Ens hem d’alliberar de la mirada reproduïda en la representació que es copia i es torna a reproduir. De la retòrica, de la crítica acadèmica que fonamenta la seva acceptació a la imitació dels que consideren mestres, condicionant els autors a la reproducció d’esquemes. La majoria de les representacions actuals no parlen del món, sinó que només representen la còpia de la representació, són el significant de la imitació. La còpia i la imitació perverteixen i desposseeixen de la naturalesa originària el seu referent i emmascaren la mirada d’origen. L’única còpia admissible i amb reserves podria ser la rèplica del propi autor. L’art només pot ser motivador, però no imitable.
Hem de fer el possible per restaurar el registre de l’experiència vital i tornar a la mirada originària sobre el món.