Copsar

Copsar

El que m’interessa del procés de treball és l’actitud de recerca per trobar o descobrir. Concedeixo a la realitat la possibilitat esporàdica de poder fixar l’àncora per continuar navegant un món inexplorat. Agafar, atrapar al vol; es tracta de la particular projecció del món que es manifesta en la realitat natural, de manera que nosaltres copsem com a prova d’una certificació vital.

El documental com a resultat final vol mostrar i parlar de les coses amb la intenció que l’obra audiovisual obtinguda produeixi realitat en si mateix, perquè, sobretot, és una cosa. Es tracta, volem dir, d’apreciar una realitat diferent, autònoma, independent, tancada en si mateixa.

Segons es va construint la pel·lícula, aquesta s’autodetermina gradualment del món real en el qual ens desenvolupem, es distancia del món de la realitat tangible i contingent en què transcorre la vida quotidiana.

Aquesta apreciació dependrà del context lectiu on s’ubica l’espectador i/o, tanmateix, potser del coneixement d’aquestes reflexions i les seves motivacions.

Copsar el món extern, allò que es presenta als sentits per transformar el que rebem en una nova realitat. Aquesta inquietud ja és palesa al propi documental.

Puc recordar una escena al taller de treball dels germans de Palau, on l’acció va esdevenir en no fer res de forma específica, amb l’objecte de poder mostrar la recerca d’un estat anímic anterior a l’elaboració pictòrica. El registre es va aplicar mitjançant un determinat moviment i una determinada cadència que desplaça amb discreció la càmera de dreta a esquerra, amb la intenció de deixar de traçar un espai per sumir-se en el temps. Es tracta d’enregistrar el fluir del temps precedent, al sorgiment de l’impuls creatiu, necessari per a una nova construcció.

És aquí on la contigüitat de l’objecte copsat i l’aparell de registre s’agermanen amb una íntima complicitat que arriba fins i tot durant la reproducció expositiva, on el referent es converteix en una entitat físicament present. Potser, el temps no passa, potser som nosaltres els que ens endinsem en el devenir del temps.

Ens podem preguntar: quina és la forma del temps? El que sí que sabem és que en el temps passen coses, perquè aquestes es transformen en el seu recorregut dins del temps. És aquesta transformació, els petits esdeveniments que transformen la matèria, l’objecte manifest sense premeditació del nostre esguard i del seu registre.

Mirar

Mirar

Certa convenció cinematogràfica planteja que, si no es vol perjudicar la pel·lícula, totes les imatges han de fer progressar l’acció. A Perseverança, la imatge del paisatge com a objecte dins l’activitat del marc respon a l’acció de mirar, una acció íntima i expressada modestament.

En el nostre treball donem forma al que cerquem en el camí de l’observació. Consisteix a ser receptor i transformador expressiu. En el fons, donem forma al que rebem.

L’objecte harmònic és a l’univers, només el manifestem mitjançant la delimitació d’un marc, i alguna cosa més, com pot ser el seu referent temporal.

(més…)

Interioritzar

Interioritzar

Interioritzem l’experiència perceptiva quan mirem per adonar-nos del que hi veiem.

Podem percebre, per exemple, el flux de l’aigua d’un rec, reflectint els feixos de llum del sol que s’esmicolen entre les fulles d’un arbre que mou el vent. Fer visibles les coses depèn de posar de manifest les connexions que esdevenen entre aquestes, ressaltar el que té lloc entre dues coses que es troben. És el peix el que ens fa veure el riu. Les connexions d’unes coses amb unes altres poden revelar-nos noves relacions amb el món. Quan ens adonem dels valors expressius de les coses, la percepció estètica esdevé. (més…)

Transformar

Transformar

Per introduir aquest apartat és adient definir abans el que entenc per cinematografia: “El caràcter constitutiu del cinema es fonamenta en impressions sensorials transformades mitjançant la restauració del moviment en la seva descripció de l’espai i en la restauració del temps.”

No hi ha res més instrumentalitzador en el procés de construcció audiovisual que el propi muntatge. És la contradicció que posseeix determinada cinematografia en la seva recerca objectiva de la realitat, l’edició és una manipulació instrumental que només pot oferir una construcció artificial de la realitat. No es pot oferir verisme partint d’accions imitadores perquè ens aboca a l’engany.  (més…)

Expressar

Expressar

Transformar i expressar constitueixen l’acció creativa per convertir-se en l’exterioritat del nostre espai interior. Hi ha afectes i abstraccions ideades en el pensament que reclamen l’acció de transformar allò mental en físic per exterioritzar-ho mitjançant una materialitat que es configura en l’obra.

Donar forma a la idea o l’emoció cercada, potser això és tot.

El món interior es nodreix també de la realitat sensible per manifestar-se de forma autònoma i independent. L’espontaneïtat originària d’aquesta manifestació exigeix allunyar-nos del simple calc de les aparences externes. Però, tanmateix, de vegades també s’ha de contenir un excessiu protagonisme subjectiu del món mental de l’artífex. No es pretén afirmar la realitat reproduint el seu aspecte, ni tampoc la restitució d’una il·lusió perfecta del món exterior. Es pretén construir realitats versemblants allunyades de la representació única de la realitat natural. Aconseguir-ho amb la menor interposició possible d’artificis és una qüestió d’aprenentatge i exigència personals.

Res ha de ser aparent, s’ha de copsar la imatge presa en el seu fluir. No es tracta de dotar d’expressió les coses, sinó més aviat extreure-la, cercar-la en l’espai i el temps, en el moment oportú fins descobrir la seva manifestació sensible.

L’objecte és l’obra com a construcció d’una realitat, que es vol allunyar del concepte de representació, el qual pretén sempre fer present quelcom absent, tot substituint o reproduint. Hem de transcendir la representació perquè ens condiciona la lectura i l’apreciació de les coses en la seva dimensió originària. Ens hem d’alliberar del referent reproduït per poder percebre la construcció d’una realitat autònoma. Desvetllar el que és obvi mitjançant l’exercici de l’expressió. En l’afer cinematogràfic hi ha diverses matèries expressives que són difícils de conjugar per acabar acceptant només l’obtenció d’un realisme d’aparences.

Aquest repte de l’exercici de l’expressió ja es manifestava des dels antics tallistes africans o escultors xinesos, que dedicaven molt temps a estudiar la peça bruta abans de decidir-se a donar-li forma. No miren d’imposar una forma determinada, sinó de descobrir-ne les característiques estructurals, i observen els dissenys inherents al propi material per poder cercar la forma oculta en l’interior de la matèria. Copsar la forma com a expressió del contingut. Els elements de la natura que constitueixen el paisatge, incloent-hi l’ésser humà, són manifestacions de forces i pautes interiors que poden romandre ocultes fins a ser desvetllades per circumstàncies afortunades o per l’acció creativa d’una voluntat que no s’imposa sobre la naturalesa de les coses, sinó a través d’un exercici d’empatia.

És necessari sentir certa afecció o emotivitat per poder dimensionar el misteri de les coses senzilles de l’àmbit quotidià. La ritualització artística s’aplica per retenir o capturar aquesta poètica.

En l’última seqüència de Perseverança ens allunyem de certa sensibilitat realista per endinsar-nos plenament en la naturalesa simbòlica del film.

És paradoxal que l’última imatge del film, i única imatge elaborada, el nom de la qual no puc nomenar per no desvetllar l’imprevisible, presenti una representació.

La dimensió essencial de la proposta va més enllà de qualsevol creença o coneixement per apropar-nos al suggeriment del misteri, que reivindica no el que pot representar, sinó el que és: la materialitat del propi misteri.

Sense voler que sigui una certitud, potser, només l’acció simbòlica possibilita l’afirmació de la vida.

Personatges

Personatges

El que puc dir dels personatges del documental Perseverança és que es tracta de persones senzilles que viuen la vida de forma particular. Vaig conèixer els germans bessons de Palau el mateix dia que els vaig oferir la possibilitat de participar en la realització del documental de creació. Amb entesa, vam decidir treballar des de la naturalitat i la proximitat, sense calendaris ni compromisos econòmics, ni esperar res a canvi. Improvisaríem els dies per enregistrar, sempre que ens vingués de gust fer-ho i tinguéssim quelcom per cercar, improvisar o crear.  (més…)

Sentir-te

Sentir-te

Sentir-te és un assaig sobre la realitat i el desig, sobre l’amor i l’obsessió, sobre la mort i la vida.

Sentir-te és un projecte que parteix de la necessitat d’explorar la capacitat d’estimar i el seu poder regenerador. Aquesta necessitat sorgeix de la convicció que estimar és l’única manera de contenir i rebel·lar-nos a la mort.

Sinopsi

A causa de l’adversitat la René es refugia en un món singular, on els límits de la realitat i el desig es confonen. Un lloc on l’espera una perversa obsessió, un amor inabastable, per eteri, imaginari i misteriós.

Sentir-te revela l’al·legoria sobre la pèrdua i la malaltissa obsessió per recuperar allò que s’estimava.

La trama

La superació i l’amor constitueixen les dues trames principals de la història.

El contingut narratiu de la superació està vinculat al mite de curació. Als processos de curació s’associa la necessitat psicològica de rejoveniment i equilibri.

René, el nostre personatge, pateix una ceguesa gradual i irreversible. Ha perdut l’equilibri i ha d’abandonar el seu lloc, el viatge mític té com a fi recuperar-lo. El mal en el nostre personatge és, en principi, físic i es converteix en emocional i psicològic. L’amor en aquesta història és, alhora, força i recompensa.

 

Base argumental

Base argumental

La construcció de la trama es planteja a partir de les premisses següents:

– Hi ha una pulsió dramàtica inicial a manera de leitmotiv que es vincula a l’evolució psicològica de la nostra protagonista enfront de la ceguesa progressiva. Evocarem un tret distintiu amb relació a les dificultats, al dolor i al patiment.

– Quan es mira la vida sota l’influx de l’amor sempre sorgeix el reconeixement de la bellesa. La percepció subjectiva de la nostra protagonista invident revelarà una percepció nova del món que ens envolta, en contrast amb la secreta mirada d’un personatge masculí, que de vegades espia, altres cops espera i altres contempla. Un peculiar joc de percepcions que ens ofereix un to sensorial en una atmosfera de secreta intimitat.

– Certa essència de l’amor es troba en el reconeixement mutu. Entre els que s’estimen veritablement, es reconeix que l’amor és un estat transcendent. Captar l’innegable misteri que envolta els personatges en la seva abstracció; l’actitud, la vivència i el temps que es comparteix. I també aquella soledat ansiosa que posseeix el temps suspès per l’absència de la persona estimada.

– L’amor modifica la percepció del temps, així com l’apreciació de la realitat. Es tracta, en certa manera, de transcendir la realitat ordinària emprant recursos dissonants en la construcció de la posada en escena. Per això, ens interessa subratllar l’espai, la natura i alterar el temps convencional.

Els nostres protagonistes s’espien l’un a l’altre, s’observen en secret, es van acostant a poc a poc, es freguen, fins a estimar-se i posseir-se, mostrant-nos el sexe com quelcom alliberador i catàrtic.

– La complexitat de les relacions en el context amorós pot generar també ruptura i precipitació cap a l’abisme. Això ens provoca tensió, fragmentació i dinamisme. Són els vaivens emocionals del desig, la passió i el dolor els que formaran el ritme mitjançant les relacions entre elements contraposats.

Sentir-te descarta tota frivolitat de l’univers amorós per poder acostar-se a la seva dimensió espiritual, gairebé sacra.

 

Referents artístics

Referents artístics

Fer cinema consisteix a convertir el que és mental en físic, per després convertir el que és visual en intuïció sensible. Aquests valors comencen a materialitzar-se en gran mesura gràcies al tractament de la fotografia i al caràcter de la il·luminació.

La llum és l’encarregada de vehicular la subtilesa dels sentiments cap a l’espectador. Al cinema, igual que a la pintura, l’harmonia en la il·luminació reflecteix les variacions emocionals de la representació. La llum i la foscor són elements essencials per generar l’estat anímic adequat. La llum actua com a catalitzador de tot el procés.

Quan observo un paisatge, el que menys m’interessa és la seva fisonomia, el seu aspecte aparent. El que em captiva és el valor emocional que es pot projectar en ell. Per superar l’aparença, cal afegir-li la memòria afectiva generada per l’experiència davant altres paisatges. D’aquesta manera, podrem singularitzar el paisatge i no caure en el clixé de postal o en la imatge pictòrica decorativa.

La realització del projecte Sentir-te parteix del principi que la llum ha d’estar al servei de l’expressió i no solament de la representació estilitzada de la realitat. Consisteix a ser més expressiu que representatiu.

Es tracta de mostrar altres dimensions menys perceptibles a simple vista. Es vol mostrar la realitat psíquica, la realitat del que no és visible, del que està fora de camp. L’objectiu és aconseguir quelcom que està més enllà de la tangibilitat.

Ens proposem allunyar-nos del que és visible, com li ocorre al nostre personatge principal a mesura que va perdent gradualment la visió, afectada per una malaltia anomenada acromatòpsia cerebral, que es manifesta per la pèrdua de la visió dels colors com a resultat del dany en l’escorça visual.

Podem imaginar la traumàtica situació del nostre personatge mentre realitza les seves últimes fotografies, abans que s’esvaeixin els colors i la llum s’amagui entre les ombres. Però també assistirem al renaixement dels sentits desafiant el seu dramàtic destí.

La vitalitat i concepció estètica de la nostra protagonista femenina, així com el seu entorn durant el primer acte, l’associo en general a l’optimisme de l’obra de David Hockney. M’interessa també el treball fotogràfic a què l’autor anomena acoblaments, per la seva mirada exploradora sobre la relativitat temporal i la variabilitat de l’angle de visió. Una exploració creativa de la fotografia que ens serveix al·legòricament com a registre parcial de la vida del nostre personatge i la recerca desesperada de la seva nova identitat.

L’atmosfera cromàtica inicial del film evoca una aquarel·la molt viva fins a la primera crisi, on els colors comencen a perdre saturació perquè la fotografia adquireixi un fort tint metal·litzat.

La inestabilitat psicològica que haurà de vèncer la nostra protagonista i les dificultats de la seva ceguesa es poden referenciar gràcies a l’obra de l’autor David Nebreda. Un autor que, com el nostre personatge, sembla que tingui permís de la providència per anar i venir de l’espai ocult de la nostra ment, allí on es troba la raó secreta de la nostra identitat.

Podem aprendre del seu sincer testimoni descarnat, sense concessions i sense pudor. És suggeridora l’absència d’idealització en els seus retrats d’expiació gairebé religiosa. Una fotografia contemporània que comparteix algun nexe amb el misticisme de la pintura barroca espanyola, Ribera o Zurbarán.

La introspecció femenina s’inspira en la pintura d’Edward Hopper, de la qual recullo, en termes formals, les diagonals de la seva llum blanca i la seva interacció amb les línies arquitectòniques. La forma en què la llum de l’exterior penetra als interiors, com tracta els seus habitants de forma indiferent i aliena a l’estat en què es troben i com amplifica els sentiments i la seva individualitat. Aquests recursos accentuen el desemparament de la figura humana concentrada en si mateixa davant la soledat.

Per al propòsit del nostre projecte, cal imaginar la transformació de l’escena per una llum de tardor del nord mediterrani, sense ser necessari un ús efectista de la il·luminació als interiors.

En contraposició a Hopper, vull esmentar de forma especial Vilhelm Hammershøi, autor que sí que presenta una llum carregada de complicitat emocional amb els habitants dels seus interiors, tret que aquests no són presents al lloc, i quan hi són els veiem d’esquena, aliens i inconscients de ser observats. Com li ocorrerà a la nostra protagonista en perdre la visió i ser espiada per qui s’està enamorant d’ella.

Per mi, Hammershøi significa l’espai de les absències, llocs que alberguen la fugacitat de la vida, atmosferes suspeses com les que habiten en la memòria. La seva pintura ens ajuda a configurar l’espai interior on es desenvoluparien les passionals i complexes maneres d’entendre la nostàlgia o viure una absència. Hopper i Hammershøi comparteixen l’atenuació i la simplificació de l’espai interior mitjançant una llum que immobilitza el temps; en una calma silenciosa que generarà dissonància en les figures de Hopper i una fascinació pel buit en els espais d’Hammershøi.

Com és sabut, Hammershøi posseeix referències continuistes en la creació cinematogràfica amb el seu compatriota danès Carl Theodor Dreyer, qui cercava l’expressió de la intensitat a partir de la simplificació del decorat. Dreyer donava una gran importància a la idea que els decorats plasmessin la psicologia del personatge.

Els nostres protagonistes desapareixeran de l’escenari de les seves trobades. Així doncs, l’escenari posa en relleu la fragilitat dels protagonistes, així com la contradictòria fugacitat dels sentiments que els donen la raó de ser. L’espai en el nostre projecte posseeix un fort protagonisme. L’espai descriu el pas del temps, pot ser refugi, alliberament, però també presó fosca.

De l’amor haurem de mostrar la desavinença en una delicada expressió gairebé mística. Aquest és el contingut que Dreyer ens pot ensenyar. El procés pel qual aconsegueix centrar l’atenció en l’absència, en allò que no es diu o no es veu en les imatges, i així obté en la percepció de l’escena una dimensió espiritual.

Dreyer va escriure: <<L’art ha de representar la vida interior, no l’exterior. Per això, hem d’allunyar-nos del naturalisme i trobar vies que ens permetin introduir l’abstracció en les nostres imatges […] La més immediata s’anomena simplificació.>>

 

Continguts formals_Sentir-te_