El que puc dir dels personatges del documental Perseverança és que es tracta de persones senzilles que viuen la vida de forma particular. Vaig conèixer els germans bessons de Palau el mateix dia que els vaig oferir la possibilitat de participar en la realització del documental de creació. Amb entesa, vam decidir treballar des de la naturalitat i la proximitat, sense calendaris ni compromisos econòmics, ni esperar res a canvi. Improvisaríem els dies per enregistrar, sempre que ens vingués de gust fer-ho i tinguéssim quelcom per cercar, improvisar o crear.
Des d’un inici vam compartir el nostre profund respecte per la natura i la reivindicació del nostre paisatge. Els germans de Palau em donaven l’oportunitat de treballar la dualitat d’una mirada per poder explorar i cercar la unitat d’un paisatge antròpic que relaciona el referent humà com a part del propi indret natural.
Quan tractem amb germans bessons hi ha una certa convenció de parlar de la identitat, però no va ser la identitat de qui mira el que més ens interessava, sinó com es mira i què es mira. Aquest va ser el punt de partida que podíem compartir i ens interessava reflectir el procés més que no pas el resultat, el context de la mirada i l’objecte, més que no pas l’obra com a representació. Ens volíem allunyar del parany que referencia l’autor a benefici del valor de l’obra i la vanitat de l’artista.
Abans de conèixer-nos, els havia observat en diverses situacions pintant individualment entremig de la natura, vora l’estany. Tenia coneixement que a l’estudi elaboraven de manera conjunta els seus quadres. Percepcions paral·leles del paisatge per transformar-les en representació plàstica com si fossin un, amb l’autoria tan sols d’una signatura (“Palaujuncà”), significant de l’acord de dos germans bessons que són un sol artista.
El primer dia de rodatge a l’estudi, quan els germans de Palau pintaven conjuntament, em vaig adonar d’una diferència que els complementava físicament amb l’espai de treball. En Raimon subjectava la paleta amb la mà dreta i en Joan disposava d’un altre amb la propietat d’un esquerrà, una natural lateralitat funcional per fer ús conjuntament dels colors sobre la tela.
Força insòlit és veure’ls treballar conjuntament sobre una mateixa tela que parteix d’un esbós realitzat en plena natura i individualment per un dels germans. Sense haver compartit el lloc i el moment de la percepció originària comencen a descriure els petits detalls i les observacions formals del paisatge per anar configurant l’imaginari pictòric, nodrint-se també de la pròpia memòria i l’experiència compartida amb el paisatge.
En un enregistrament a la tardor, em va sorprendre el nivell tècnic emprat amb només un llapis de cera. Un dels germans esbossava els primers signes gràfics sobre la tela i se’m va ocórrer enregistrar una presa amb el mateix enquadrament i punt de vista del pintor. La coincidència de la perspectiva amb la geometria aplicada en la tela encaixava amb la magnitud del registre de l’òptica de 45 mm de la nostra càmera. La distribució dels elements en l’espai i les seves proporcions es relacionaven harmònicament amb fidelitat de correspondències amb la natura.
Un dels moments més gratificants en la realització audiovisual és endinsar-se en el més absolut sortilegi. Esdevé quan sense parar d’enregistrar la realitat manifesta situacions imprevisibles on prima l’afecte mitjançant una relació colpidora.
Això va succeir el dia que preteníem enregistrar amb la màxima discreció i brevetat tan sols una imatge de la mare dels germans de Palau, al pati de casa seva, observant la tardor. Més enllà d’aquesta modesta intenció, vam copsar la sensibilitat i la tendresa de la Montserrat Juncà, quan se li va ocórrer dir que un dels seus fills toqués al piano una melodia de Bach. Veure-la sentir la música ens va transportar a l’emotivitat i em va apropar a l’entesa que el que viu l’art dimensiona amb la seva experiència transformadora el seu autèntic significat.
“Je suis enchanté”, deia en francès. N’estic encantada, era una de les seves expressions espontànies d’aquella tarda màgica que mai no oblidaré.
M’agradaria acabar dient quelcom sobre el vessant artístic dels personatges del documental. Els pintors germans de Palau representen una visió d’un art sense pretensions, que es manifesta honestament i de forma sostenible en l’àmbit de la quotidianitat, al marge del discurs centralista de l’art, amb humilitat i sense prejudicis culturals.
Ben al contrari, de certa actitud iconoclasta, molt contemporània, que mira amb una predisposició la ironia o la burla, com a compliment dels postulats d’una modernitat superior, més propera a l’espectacle personal i la vanitat que a l’acció d’una motivació sincera.